Tomado de
Comunistes de Catalunya
Comunistes de Catalunya expressem la nostra solidaritat amb
la Revolució Bolivariana de Veneçuela i entenem la victòria electoral de la
dreta en aquest país com un cop als interessos dels pobles i les classes
populars de tot el món.
«El camino es largo y lleno de dificultades. A veces, por
extraviar la ruta, hay que retroceder; otras, por caminar demasiado aprisa, nos
separamos de las masas; en ocasiones por hacerlo lentamente, sentimos el
aliento cercano de los que nos pisan los talones. En nuestra ambición de
revolucionarios, tratamos de caminar tan aprisa como sea posible, abriendo
caminos, pero sabemos que tenemos que nutrirnos de la masa y que ésta solo
podrá avanzar más rápido si la alentamos con nuestro ejemplo.»
Che Guevara, Marcha, Montevideo, 12 de
marzo de 1965
Els resultats electorals de les recents eleccions a Veneçuela
suposen un cop important en el desenvolupament de la revolució bolivariana. La
derrota electoral del PSUV, davant la gran coalició reaccionària, neoliberal i
obertament favorable a l’imperialisme nord-americà, se suma a les recents
derrotes electorals de l’esquerra llatinoamericana a l’Argentina, a Paraguai i
a Hondures. Es reafirma així un avançament de les forces de reacció a tot el
continent, una tendència que amenaça ara als governs progressistes de Rafael
Correa a l’Equador i de Dilma Rousseff al Brasil.
Després de les majories àmplies aconseguides pels governs
d’Hugo Chávez, a les presidencials de 2013, el PSUV va aconseguir guanyar per
la mínima, amb 7,587,532 de vots a favor de Maduro enfront dels 7,363,264 a
favor de Capriles, 50.61% contra 49,12%. En els comicis d’enguany, segons el
CNE , l'oposició ha aconseguit 7.707.422 de vots, el 65.27% dels vots, mentre
que el PSUV ha aplegat 5.599.025 de vots, el 40,8%. L’oposició ha retingut el
vot de les presidencials del 2013 i el PSUV ha perdut gairebé 2 milions de vots.
Òbviament, la victòria de les forces reaccionàries ha estat
possible gràcies al suport rebut per part de les potències imperialistes que
tenen a l’Amèrica Llatina molts interessos econòmics, uns interessos amenaçats
pels processos socials engegats per la revolució bolivariana. Com en tantes
altres ocasions, el suport dels EUA i la UE a l’oposició veneçolana ha
traspassat en moltes ocasions la legítima confrontació política per a prendre
la forma d’un boicot sistemàtic als interessos nacionals. Les maniobres de
l’oposició contra el govern chavista han incidit en la guerra bruta, han atiat
la confrontació social, la violència organitzada als carrers, l’especulació amb
productes de primera necessitat i tot allò que ha pogut contribuir a la
desestabilització del govern bolivarià. Altre cop, ha quedat palès l’inexistent
respecte de l’Imperialisme pels governs democràtics i populars que no comparteixen
el model capitalista de lliure mercat i que no perpetuen l’espoli dels pobles
per part de les oligarquies.
La campanya mediàtica, a l’interior del país i en l’àmbit
internacional, contra el govern de Nicolàs Maduro s’ha extremat en els darrers
2 anys. El govern ha hagut d’enfrontar una campanya sistemàtica de
qüestionament de les institucions sobiranes, de falses denúncies per manca de
democràcia i de desprestigi del procés revolucionari. L’assetjament militar i
la violència social també s’han intensificat a Veneçuela: la tensió amb
Colòmbia, el conflicte de la Guaiana o els enfrontaments amb les Guarimbas de
l’any passat en els que van morir 22 persones, són només algunes mostres
d’aquestes agressions que han perseguit augmentar la inseguretat i la delinqüència.
En l’àmbit diplomàtic, també s’han multiplicat els esforços contra Veneçuela:
el nou president neoliberal argentí, Macri, no ha dubtat en defensar l’expulsió
de Veneçuela de Mercosur i l’OEA.
El boicot a Veneçuela ha estat especialment agressiu en
l’àmbit econòmic. Amb l’objectiu de desestabilitzar, els agents econòmics han
promogut l’especulació, l’acaparament i el mercat negre. Amb això s’ha
aconseguit jugar amb l’escassetat de productes de primera necessitat i crear
uns nivells d’inflació insostenibles. El mateix Nicolás Maduro reconeixia
aquests factors claus en el seu discurs d’acceptació dels resultats: “es podria
dir que la guerra econòmica ha guanyat”. No obstant això, el procés
revolucionari veneçolà ja havia resistit l'assalt econòmic de la classe
capitalista en el passat, sobretot durant l'atur patronal i sabotatge de la
indústria petroliera de 2 mesos de desembre de 2002 fins a principis de febrer
de 2003.
És veritat que ha empitjorat substancialment la situació,
particularment en el terreny de l'economia. El col·lapse en el preu del petroli
ha reduït considerablement el marge de maniobra del govern en termes de diners
per a polítiques socials i de capacitat per importar aliments i proveir un
mercat intern escanyat per la rebel·lió dels productors capitalistes contra els
controls de preus. Tampoc en les recents reunions de l’OPEP van aconseguir-se
uns bons preus de venda per al petroli veneçolà, en part com a conseqüència de
la caiguda preus provocada per l’entrada en els mercats del petroli espoliat a
la República Àrab de Síria pel Daesh i comercialitzat il·legalment, entre
d’altres, per Turquia.
Però les causa de la derrota no han de buscar-se solament en
l'empitjorament de la situació econòmica, ja que situacions semblants ja les havia
enfrontat el govern bolivarià anteriorment. Aquest seguit de derrotes
electorals de l’esquerra llatinoamericana és també símptoma de certa
desactivació ideològica dels moviments democràtics i ciutadans que van fer
possible i que han sostingut fins ara l’alternativa bolivariana. L’impuls
d’aquests governs progressistes i del procés de construcció del socialisme que
s’ha emprès a l’Amèrica Llatina s’ha sostingut sobre el poder popular i sobre
una renovada concepció del continent com a nació de nacions, en la perspectiva
d’un procés d’alliberament de l’opressió del colonialisme i de l’Imperialisme i
sota el lideratge de grans líders polítics. El canvi de tendència actual s’ha
d’entendre, per tant, com la conseqüència de cert estancament en l’organització
del poder popular, de cert esgotament del projecte bolivarià, de certa manca de
lideratge.
És important analitzar el paper que han jugat altres factors
en aquesta derrota electoral, com la burocratització i la corrupció. Cal
entendre també com han afectat la desmoralització i l’escepticisme entre la
militància bolivariana i els seus elements actius, com s'han gestionat les
fàbriques expropiades i de propietat estatal, i si el seu encert o fracàs ha
enfortit a la propaganda de l'oposició capitalista que les nacionalitzacions no
funcionen. Cada intent del poble en arrabassar el poder a la classe dominant,
mitjançant la creació dels consells socialistes de treballadors, l'ocupació de
fàbriques i el control obrer de la producció, l’expropiació de la terra i la creació
de comunes socialistes als barris, ha estat contestat pels poders econòmics i
mediàtics.
En aquesta línia, el parlamentari Julio Chávez ha afirmat que
la revolució bolivariana ha de fer un exercici d'autocrítica des de les bases
fins als dirigents, “els ministres han de llegir correctament el missatge que
ha enviat el poble veneçolà, cal fer una rectificació, una anàlisi i un
balanç”. Tal com ha expressat, “és necessari revisar la gestió d'alcaldes,
governadors i dels ministeris, buscar el perquè no es va resoldre el problema
de la seguretat agroalimentària”. El poble ha vist els efectes de la Guerra
Econòmica i del desproveïment programat, els ha analitzat i s’ha expressat en
conseqüència.
Venen temps complexos per Veneçuela i per a l’Amèrica Llatina.
El chavisme no ha mort, però cal que recuperi la iniciativa política per a
seguir defensant les importants conquestes socials i nacionals de 16 anys de
revolució bolivariana. Unes conquestes que havien suposat, no només la millora
de la qualitat de vida de les classes populars veneçolanes, sinó també un nou
equilibri de forces internacionals més favorable a la cooperació
internacionalista i els interessos de tots els pobles lliures del món.
Chávez vive!
Visca la Revolució Bolivariana!
Visca el Socialisme!
Comunistes de Catalunya
Secretaria d’Internacional
Barcelona, 9 de desembre de 2015
